Recordo que diumenge vaig recollir la meva primera fulleta de tardor, com faig tots els anys en llocs diferents i en situacions diverses. I tal com va caure sabia que era la meva fulleta d'aquesta tardor diferent a totes les altres tardors del món.

Vaig estar jugant una estona amb la meva fulleta rinxolada i especial que va caure rodolant al terra. I despres de jugar-hi una estona i sentir el seu tacte sec típic d'una fulleta de tardor vaig decidir guardar-la però amb molt de compte de que no es trenques... No podia trencar-se una de les meves fulletes de tardor!

Pero es va acabar trencant i amb tot això es va acabar esquerdant el meu món que ja estava avisat de trencar-se uns quans cops en poc temps. I jo sabia que si es trencava la fulleta és que res bo podia passar.

I aquí estic jo amb la fulleta trencada, que ja està esquerdada del tot. Apunt de llençar-la amb lu significativa que va ser. Però esta destruïda i jo estic cansada de la fulleta esguerrada.

El dia que tingui valor aniré a buscar-ne una altra. Si senyora!

Creo que te entiendo
¿Esto es lo que opinas?
¿Sabes lo que siento?
¿En tu pensamiento?
¿Crees en las promesas?

Son solo palabras...

"El viento que se lleva la señora luna

para que luzca el sol , mi amor..."

(sense segones interpretacios, és Facto Delafé i prou.)

M'agrada, i recordo el divendres.

Volar sense ales...?

Aixó és impossible!!

I crec que me les he tret jo sola expressament i sense adonar-me'n

Realment tampoc sé ben bé el que vull dir, ni el que vull sentir.

Tirar-me al buit seria la solució.

Deixar-me anar,

Sense tenir cinturó de seguretat...

Per què sempre sempre em lio??

Per què sempre sempre "me'n surto" amb el meu moment de lucidesa que són cinc minuts abans?

Per què cinc minuts abans??!

I per què sense pensar...?

Per què..?

Ahir va ploure. Per fi!

La pluja em renova.

Encara que ahir, potser no ho semblés...

Experimento el meu primer atac d'ansietat i tinc angoixa. Diuen que l'ansietat és molt dolenta i un cop la tens dins teu, ja no torna a sortir mai més del teu cos.
Em sento débil i no puc respirar ben bé. Estic colapsada. Estic creuada. Tinc la respiració accelerada.
Escric aquestes linies amb els ulls borrosos. Em prenc 2 pastilles. Intento respirar...
La normalitat torna a mi. Però tinc un nus. Un nus molt gros dins al pit. Ara que ja estic més tranquil·la tinc un nus.
Suposo que la gent, quan es refereix que ja no se'n va mai més, es refereix a n'això.
Suposo que ara es quedarà aquí tota la vida. Respiro fort. Respiro...
Ja no sé ni com respiro. Em pesa el pit. Sento el nus i es cert que pesa. M'apreta fort i no em deixa respirar.


Això és injust.

"Te quiero porque creo que entiendes como soy. Te quiero porque a ti te puedo contar lo que a nadie le puedo contar. Porque puedo sentir que mi vida a tu lado cobrará sentido y dejará de ser vacía. Te quiero porque me preguntaste cuántos años tenía cuando murió mi padre y eso nadie me lo había preguntado jamás. Te quiero tanto que me gustaría..."

Cervesa i tabac.

I gust de surrealisme.

Fum. Molta fum.

I rialles buides i preguntes vàries.


"... i per què escrius això yrun?"


Doncs no ho sé.



Fa quatre dies que es va acabar divendres.