Adéu

El dia U era ú amb majúscules. El dia perfecte per explicar el transcurs de tot un any, amb les seves coses bones, les no tan bones i els fruits de tot un temps estancat.

El dia U era ú amb majúscules. I el dia es va trencar i ja no tenia sentit el transcurs, les coses bones i les no tan bones i dels fruits madurs que cauen amb el temps.

El dia U, amb ú amb majúscules, me'n vaig recordar de tot el que sempre he pensat que no li vaig dir perquè era proper però era distant i mai mostrava l'afecte físic. I jo ho pensava, no cregueu, però com se li mostra l'afecte físic a una persona que no en té, amb una altra que tampoc? És com un trencaclosques...

Un dia U, no molt llunyà, vaig rebre una carícia d'ell, i jo pensant, "ostres! que bé! al final l'he rebut!".

I la carícia fou un adéu que jo no entenia.

Re-versionant

Em deixes tirada al mig d'un bar ple de fum.

Jo respiro evitant el fantasma dibuixat a contrallum d'un cigarret.

I respiro l'alcohol que al respirar intento que s'imposi l'aire.

Fa poc em va dir el senyor X, "em mira el correu, perquè encara m'estima".

I en són tantes les persones que encara estimem!

De fotos mentals

Tinc un moment al cap, un d'aquells que marquen però que no tenen importància, i tampoc són d'aquells sentimentals, ni dels que tenen res d'especial. Simplement és un moment de moments. I nose perquè, però em va marcar, no diria calar perquè no em va tocar fons. Però sí que me'n recordo.

Avui aquell moment de moments s'ha superposat damun d'un altre. D'un altre moment de moments sense importància, lligat de la mà d'aquell moment ú, però del que no té res a veure amb l'altre.

I aquell moment de moments dos l'ha acompanyat una cançó, una d'aquelles que tampoc té res a veure amb l'ú ni amb el dos però que hi pega.


Un.dos.Tres.

Millor callar per no dir res

el Silenci.

L'altre dia em vaig enfadar amb la tele

Si! i molt molt molt! I no perquè no anés, o pel tdt, o perquè em cancelessin un programa, o féssin anuncis, no. Va molt més enllà de tot això.

I em vaig enfadar per una cosa que ja l'hauria de tenir assumida, jo, que sóc la primera de promoure el discursset!

Em vaig enfadar amb la tele perquè sense donar-me'n conte, em van colar un estereotip, jo, que ja els tindria que tenir tots més clars i estudiats que menys!

I jo emocionada me'l vaig creure quan de sobte... pam! Me n'adono que me la colen!! I no ho sabeu prou prou prou com em vaig enfadar, però casi amb crits i tot.


A vegades no veus la mateixa pedra de sempre i tropesses.

Amb aquest solet i caloreta i entre xerrades i estacions no puc evitar recordar "els anys 80"



A cada u la primavera li pega diferent, a mi em posa tonta tonta, però deu ser per la cançó, o per les xerrades.

Ais!

Els secrets de diumenge

I es que els diumenges tenen un no-se-què que els fa tan especials i encantadors, com monòtons i eterns.

Són els secrets que fa que quan no el pots viure, disfracis un altre dia d'ell i fingir això, que és diumenge.

Secrets del món: la vida

Dels secrets millor guardats del món, aquest era el que menys. Encara que ells creien que era exclusiu, de l'un per l'altre.

Sabien escriure. Tenien paraules. Tenien mirades: tenien la vida. I pensareu que era una bogeria guardar com un secret la vida però quans envejosos haguèssin matat tenint al seu domini paraules perdudes o mirades mortes, per qualsevol alè.

Quina ximpleria seria guardar una rialla espontànea si després no la recordèssin amb un somriure?

Descobrint a Benjamin Buttom

O en el meu cas Max Tivoli.

I si, jo el coneixia. No en persona, es clar, però fa 4 anys que el vaig buscar desesperadament. Al final, com per casualitat, el vaig trobar un dia, al fnac. Quan ja ningú el recordava, perquè com tots sabeu (els qui heu vist la peli) és un petit rodamon de mil identitats.

Jo, com moltes altres dones al llarg de la seva misteriosa vida, em vaig enamorar d'ell, i no per la seva petita diferència, ni per la seva bona planta, sinó per les seves paraules "cada un de nosaltres som l'amor de la vida d'un altra persona" escrivia al seu petit i timid diari. Si, a mi me'l va deixar llegir. Llàstima que a la pel·licula no inclueixin aquesta gran frase.

I quan ja el tenia oblidat, aquell amic meu i el seu diari, un dia em van xiuxiuejar que tornaria. I el vaig tornar a reempendre amb tantes ganes. Però es va avançar i no el vaig poder acabar.

Igualment l'he anat a veure. Recordant tota la seva (i la meva) petita però gran història.

Retallets de coses!

I dic retallets per la meva llista taaaaaaaan llarga e interminable coses que sempre sempre em deixo o a mitjes o per fer.

Que si els 43 llibres que tinc per llegir i només en tinc 3 de començats (per què els començo tots alhora?!), que si em vull posar al dia amb les meves classes i m'he de mirar més com fer les activitats, que si que ara que tinc la guitarra no l'he tret de la funda (aix...), que em vull escoltar un parell o tres de disc que tinc baixats per poder fer un super-cd (però res...), que ara m'he comprat un llibre de cuina i no tinc temps per fer el menú de diumenge que vaig idear aquell dia, que no tinc temps d'anar al inem, no, no tinc temps d'ordenar-me els llibres (si només en tingués un parell...). I no tinc temps de mirar-me aquelles dos pelis que m'acabo de baixar, ni les sèries que tinc aquí a sobre la taula per qualsevol moment lliure, ni de cosir-me els botons de la camisa, ni despintar-me les ungles... Res de res!

I llavors és quan arriba la tarda i nose què fer, ni on anar, i sempre em surten imprevistos d'anar a buscar això i allò que necessito ja! I que no sé com m'ho faig per ocupar-me tots els dies en què "no tinc res" però que sempre tinc coses i em deixo aparcats tots aquests retallets que es van amontonant a la meva habitació que ja sembla una lleonera i quan és de nit i em recordo de tot, m'he tornat a enganxar al mal vici d'escriure al bloc!

ALTS-baixos...

... d'una tarda plujosa.

Forçar-se a quedar amb la teva "vàlvula d'escape" sabent que tens moltes ganes de veure-la però que la monotonia i la caixeta et mata. Ja no saps que dir per molt temps que no t'hagis vist, sempre es mentida, però sempre penses el mateix.... La mandra de les tardes plujoses.

Fer-se confessions. Si. Sempre. Que si et tornes "arisca" que si-ara-surto-o-ara-m'amago-dins-la-capseta-perquè-no-em-decideixo. Qüestions "insuportables". Enigmes vitals. Tot es redueix a tonteries varies que un cop dites et fan vergonya i tot del terribles que se't feien d'aguantar.

Cerveses amb regust de records d'anècdotes passades i sentiments compartits extrapolant situacions. Tot s'empassa amb un glop de cervesa. Uff! Ara ve el baixón... Glup! Ara toca riure!

I després del moment seriós i d'explaiar-te amb les teves tonteries toca sentir l'aire fresc de poble i les gotes de pluja fredisisisisimes. Per fi ens hem alliberat!

Ara toca arrancar el cotxe i fiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiu! Festa!




Un altre dia per nosaltres, trobant a faltar tots els altres dies.

L'Odalisca

Hi havien nits en què ella no podia dormir. No sabia ben bé si era pel té o el cafè o, si per algun neguit se l'hi desvetllaven els somnis. Hi havia cops en què quan la nit es feia tan llarga s'imaginava la música d'un citar, només per dormir. S'imaginava la melodia. Després la somiava. El citar. El somni. La música. Era somiada? Era recordada? No se la treia del cap. La música la despullava. Volia no dormir per pensar, tornar a imaginar-se el seu citar. La melodia. Era somiada o recordada? La nit. El neguit. La fina línia que separa el real de l'imaginari. El somni. La melodia. La melancolia del seu citar de la nit. No voler dormir. No voler dormir. Tornar-se a reinventar la música. Desvetllar-se per la melodia. Somiar desperta la seva nit...

Al final és va rendir al seu somni.

Idees a l'atzar

Feia temps que no tocava el meu diccionari català-castellà (sí, tenia els meus dubtes sobre l'atzar, efectivament s'escrivia així). Vosaltres no sé si ho sabeu però jo sóc una gran amant dels diccionaris, sembla mentida no?

De totes formes el que més "rancúnia" em fa és aquest mateix de català-castellà que és marró-blanquinós del pas del temps i que segurament té més anys que jo.
En canvi, el meu diccionari per excel·lència és el de sinònims i antònims!! Oh oh oh! M'encanta extendre el meu vocabulari i trobar aquella paraula adequada que sempre tinc a la punteta de la llengua però no em surt! I és que el tinc forradet i tot! Jajaja!

Seguim amb les idees... m'encanta ser profe! No m'ho pensava, no m'ho esperava, tot al contrari jo era aquella persona a qui no li agradaven els nens (bé, tampoc m'agraden ara, no cal passar-se...) però he trobat una de les meves vocacions (perquè no crec que sigui aquesta...). Les meves primeres classes van anar de maravella, jo pensava que seria una lluita constant amb els nenes de 15 anys però vaig saber sortir-me'n bé i van sortir les classes més o menys rodades, la qual cosa em va emocionar molt. I més explicant el que a mi més m'agrada.

A partir d'aquí m'he adonat que sóc una tastaolletes en el que el treball es refereix. I és que m'encanta probar de tot i treballar de tot. L'experiència és un grau diuen!

I tot això són petites coses que he anat descobrint poc a poc en aquest "petit temps de reflexió" que ha servit per coneixem una miqueta millor i sorpendrem una miqueta més sobre mi mateixa amb els meus límits i les meves metes. I com sempre, reafirmar-me :)

Últimament no era jo, era una capseta de Núria, però poc a poc es torna a obrir. Crec que si!

Qui sap!

Amb la meva nova cartera del Jim Morrison plena d'apunts i fitxes, tremolant de fred, mig atabalada i sense banda sonora (se m'ha borrat tota la música del pc! Arggh!) la nova Yrun-punkY es prepara per ser profe per primer cop a la seva vida, bé, dieu-li "profe", dieu-li "guia", o dieu-li simplement "novata" xD

Seh seh seh, demà m'enfrontaré contra 28 nens en plena adolescència, amb els seus grans, i les seves hormones i els seus quinze anyets ni més ni menys.

Preparada per ser profe? No-se-si-m'en-sortiré-amb-uns-nens-tant-crescudets! A més que a mi mai m'han fet gaire gràcia els menors, però de tot s'aprén! (si!) I em fa especial il·lusió probar una cosa nova i, potser pillar-li el gust, i saber que si ho probo potser m'agrada i, si m'agrada, potser m'hi dedico!

Qui sap :)